Soc un cuidador de plantes.

Lluís Sala. Més de cinquanta anys fent SalaGraupera
Soc un cuidador de plantes.

Lluís Sala i el seu germà, l’Albert, han estat al capdavant de SalaGraupera les darreres dècades i plegats han comandat no només la transformació del viver que tenia el seu pare -quan els jardiners aprofitaven les èpoques baixes de feina per cultivar el seu propi planter- sinó també una certa manera d’entendre el viverisme. Una forma oberta i viatgera que ràpidament es pot vincular al viverisme dels grans, dels que marquen època i tendència.
En Lluís es va formar a l’escola Rubió i Tudurí, a Barcelona, però realment va ser al viver de la família on va poder constatar que, més que l’horta, el que li agradava era tractar amb planta de flor, i quan va arribar la necessària pregunta del pare: i tu, què vols fer? La qüestió ja estava pràcticament resolta. En Lluís volia ser jardiner, però no un jardiner com qualsevol altre, volia ser un jardiner diferent. I així ha estat.
Una de les primeres experiències va ser amb 25 espècies diferents del que per aquí -pel Maresme- era més habitual. Eren plantes procedents de Bèlgica que, poc o molt van marcar una manera de fer. Sempre mirant enfora, sempre atenta a una visió més ampla de l’habitual i sempre un pas per davant perquè, quan tot just se’n començava a parlar, en Lluís, i per extensió SalaGraupera, ja començava a treballar amb la sostenibilitat en el rerefons. Quan tothom volia vendre verdor semblant a la d’un jardí anglès, el viver d’en Lluís estava ple de planta de baix manteniment. De planta més sostenible i més adient a un clima que ja apuntava un canvi. Podríem dir que en Lluís va ser un activista mediambiental avant la lettre.

Quan els altres es preocupaven de la vistositat de la planta per sobre de tot, a SalaGraupera es treballava també en la seva resistència, fins el punt que ben aviat el 60% de les plantes que s’hi cultivaven ja pertanyien a allò que ara en diem jardineria sostenible.

En tot aquest temps hi ha hagut tres noms que han influït en la feina feta per en Lluís Sala. Tres noms que en la jardineria i el viverisme de casa nostra s’escriuen en majúscula: en Joan Bordas, en Josep Batlle i la Maria Isart. Tots tres han estat una referència sobretot per la seva ànsia de coneixement que, com en el cas d’en Lluís Sala, els va portar a viatjar arreu buscant plantes diferents que es poguessin incorporar als jardins de casa nostra. Una cerca que, a més de la diferència, buscava rendiment. Plantes que visquessin de forma més o menys confortable en els nostres jardins. Va ser un moment qualificable com d’expansió botànica que va portar a treballar amb fins a 800 espècies diferents. No és fàcil però la visió que aporta i les possibilitats que obre un fet com aquest son immenses. Treballar d’aquesta forma li va permetre constatar a en Lluís que la multiplicació de plantes era una tasca apassionant i que dominar-la li permetia confeccionar un catàleg diferent, molt més extens, i que conèixer-la a fons feia possible explicar-ho i que tot plegat contribuïa a difondre la jardineria sostenible. Aquest fet, encara avui, és vigent a l’ideari de l’empresa i es reflecteix en fets molt concrets: un jardí de mostra que permet conèixer l’evolució i el resultat de les plantes en un hàbitat real a més d’explicar-ho a les múltiples visites que rep el viver al llarg de l’any (escoles, professionals, grups en pràctiques) o una pàgina web amb el catàleg sencer i les característiques detallades. Contrastades amb la pròpia experiència i amb un mínim de cinc altres webs de referència. Una feina ingent que confirma el que sembla: el coneixement és l’eix de l’activitat d’en Lluís. “Estic aprenent”, ens diu. Un aprenentatge que ja dura per més de cinquanta anys i que ell insisteix en què no hagués estat possible si no hagués comptat amb tota la confiança del seu germà. Soci i còmplice total a SalaGraupera.

“Els meus germans han estat el meu aval per poder fer un viver millor i diferent dels altres”.

En aquest afany, ara està treballant en les causes i els efectes que tenen els insectes i les papallones en les plantes de les zones on habiten i es reprodueixen. “Després de tants anys, ara m’he passat a l’observació de la fauna perquè flora i fauna no es poden dissociar”. Va començar amb els ocells i això el va portar al món dels insectes. Quines espècies hi ha, com viuen, què mengen, com es relacionen amb la flora. Més de tres mesos treballant en un hotel d’insectes.
Més enllà dels viatges i dels referents personals, en Lluís també fa referència, en més duna ocasió, a un jardí molt més proper com és el Botànic de Barcelona, a Montjuïc, al que qualifica d’exemple de biodiversitat, sobretot en la seva primera època. Un fet que no pot ser menor si hi ha una certa voluntat de rèplica de la que ens ofereix la natura. Ell ho afirma de forma més categòrica: “Els parcs han de ser biodiversos”. I ho practica, com hem dit, amb un catàleg que ha arribat a superar les 750 espècies.
Però parlar amb en Lluís Sala no és només recordar. És tenir clar per on ha de passar el futur. “Tenim per davant quatre grans reptes: la gestió de plagues, la fertilització, la sequera i la pujada del nivell del mar”, ens diu. Res de fer volar coloms, fets tangibles que han de contribuir a assentar un futur millor i més viable. Però no només això. Cal aprendre a mirar amb més deteniment allò que no es veu: “Hem d’aprendre que el sòl conté molta vida”. És de l’opinió que en el cultiu de la terra no cal trencar tant, no cal llaurar tan a fons si volem veure disminuir les malalties que afecten les plantes. I també que hem de mirar més enllà i preveure el final de les turbes. En Lluís afirma amb tota la vehemència que almenys la meitat de l’èxit en el cultiu de plantes respon a una bona selecció del substrat en què ho fem. La planta té una part aèria i una altra de subterrània i totes dues són importants. Igual l’una que l’altra. I ens comenta la composició d’algun dels substrats amb què ha treballat al llarg del temps: torba, coco, orgànic... tots ells components de fórmules que en algun moment han fet del cultiu un èxit.

El futur passa també per la incorporació de la cultura verda al bagatge comú.

Una cultura que, tant si ho volem com si no, anirem incorporant a mida que el canvi climàtic ens vagi aportant evidències, i que hem d’anar introduint a les nostres vides quotidianes en les que l’aportació dels arquitectes és important, però no menys que la dels promotors: “Necessitem promotors que vulguin més zones verdes en els seus projectes i cal que l’administració també s’hi impliqui”. En aquest sentit, en Lluís Sala és persona activa. Des de fa anys forma part del jurat que valora les actuacions dels municipis catalans en l’entorn del projecte VilesFlorides, un projecte que premia les bones pràctiques en jardineria (no només la presència de planta a l’espai públic) dels pobles i ciutats de Catalunya. Aquesta tasca l’ha portat i el porta a visitar nombrosos municipis, la qual cosa li facilita poder seguir fent pedagogia entre els responsables dels enjardinaments públics de casa nostra i d’incentivar la responsabilització de la ciutadania en aquesta tasca col·lectiva que és el foment i la preservació del verd públic.
I en el viver, quina ha de ser l’essència del futur? En Lluís ho té clar. Ha d’estar fonamentat en tres grans pilars: el servei per sobre de tot, el respecte a l’entorn amb un viverisme de baix consum de recursos (aigua, fertilitzants) i un coneixement que depassi la tècnica.
Diguem-ne passió, si voleu. Diguem-ne amor, si us sembla. O coneixement. Tots tres, motors del que ha estat, i encara és, una de les trajectòries més prolífiques i discretes del viverisme i la jardineria a casa nostra. La d’en Lluís Sala, cuidador de plantes.